Senglar Eixerit, 6b (75m)
Placa Tòtem, Montserrat.
Havana Club, 6c+ (140m)
La Pastereta, Montserrat.
Abierto hasta el atardecer, 6a (90m)
Serrat d'en Muntaner, Montserrat.
Primavera a ca la Montse després d'una eternitat confinats a Sant Llorenç.
Primavera per recollir a Montserrat els fruits plantats a la Mola.
Primavera esquivant pluges i tractors.
Primavera amb la mirada posada sempre més enllà.
Fins que la primavera és massa calorosa i ens fa marxar.
Primavera fins la tardor.
Primavera
per Aleix
Funció Clorofíl·lica, V (130m)
La Pastereta, Montserrat.
Aresta Est, IV+ (80m)
La Pastereta, Montserrat.
Un dia gris i tonto de primavera, amb el vendaval i un fred hivernal, ens doblega l'ambició i ens estripa la motivació. Però ja que hi som ho intentem, sabent que a la primera reunió podem esquivar l'objectiu. Així hem acabat fent la primera via, quasi sense voler.
A dalt, per fugir del vent, saltem cap a la cara est on no passa ni una brisa i on ens trobem una parella que ens engresca a tornar a pujar. I així ha caigut la segona via, sense voler. I poca cosa més a dir.
Ressenya:
Sense voler
per Aleix
Viatge Apatxe, 6b (140m)
Serrat de la pastereta, Montserrat.
Un diumenge més, repetim; sona el despertador que encara és negra nit, recullo l'Arnau, amb la seva llet, cereals i el cafè, i agafem l'A2 cap al Montsec. Avui però, al bell mig de Catalunya me n'adono de que m'he deixat els peus de gat. Gavinet de crisis i cap a Montserrat.
Ens sorprèn la Pasterea novament. Genial placa de continuïtat sobre un conglomerat compacte, d'anar-t'ho mirant. I mirant, mirant, amb l'alçada, la paret es torna imponent. La forma de parabòlica que fa, la verticalitat rotunda que gasta des del segon llarg i el desplom de dalt de tot la converteixen en un lloc feréstec. A més estem ben sols i només de tant en tant ens molesta el mamut que em vol robar les bambes de peu de via.
Enlloc de fer coses fàcils poc equipades hem fet força entre bones assegurances, un altre final feliç del mateix plaer. Ara sí, la setmana que ve no em descuidaré res!
Ressenya:
El bon pla B
per Aleix
Los Lunes al Sol, 6b (90m)
Serrat del Muntaner, Montserrat.
Un
diumenge més acabem a Montserrat. És molt fàcil dir-ho i resulta
més fàcil encara anar-hi, de fet no tindria cap mena de problema en
anar a pasturar per Montserrat dia sí dia també. Però per poder
fer segons quines coses se n'ha de deixar de fer d'altres...
Valia la pena perdre hores de son per poder anar a escalar
de pressa i corrents abans no es posés a ploure? Val la pena anar
fins aquell tros de roca que et roba més estona per arribar-hi
que no pas per escalar-la? Valdrà la pena aquella via que et robarà el diumenge?
Doncs
SÍ, i qualsevol rastre de dubte s'esvaeix quan t'assentes al cim a gaudir d'aquell no-sé-què
tan difícil d'explicar. Pot no haver suposat cap repte ni haver
estat cap ascensió memorable però la muntanya sempre et torna el
que hi has anat a buscar.
Ressenya:
Escollir
per Aleix
Vilmanbar, 6a (130 m)
Serrat de la Pastereta, Montserrat.
A vegades Montserrat et
posa entrebancs i complicacions per fer-te tornar cap a casa amb la
cua entre les cames, ja sigui amb aproximacions recargolades,
inflant-te els braços o no deixant-te passar tant segur com
voldries, però a voltes tot sembla senzill i és llavors quan la
paret et dóna el que estaves buscant.
Diumenge va ser un dels
dies en que les coses flueixen. Malgrat l'espurna de ressaca,
l'horari intempestiu i l'acalorada durant l'aproximació quan ens vam
enfilar paret amunt tot va rutllar de la millor de les maneres. No
buscàvem complicacions en forma de por ni de força i la via va ser
fàcil i ben equipada, perfecte.
El primer llarg, que més
que difícil és emprenyador, et deixa a una primera reunió un pèl
atrotinada amb la sensació de que has escalat molt malament però de
seguida canvia la cosa; d'aquí en amunt el rocam és impressionant i
només queda temps per gaudir-ne i escalar tot xerrant, xiulant i
fent gresca.
A l'últim llarg ens fa
mandra fer el flanqueig per la feixa i sortim recte amunt per la
Funció Clorofíl·lica, que sembla el més lògic des d'on som, però
acabem al mateix lloc on sembla que acabi tothom (hi ha tres reunions
a tocar l'una de l'altra). Des d'aquí tres ràpels cap avall
discutint aviam qui baixa primer i cap a veure el futbol, que ens
interessa tant que arribem a misses dites. Però lo primer és lo
primer no?
Ressenya:
La cara amable
per Aleix
Petit Nil, V+/Ae (60 m)
Agulla del Frare de Baix, Montserrat.
Avui hem acabat el dia d'ahir. Resulta que ahir a quarts de vuit de la tarda, quan ja arribàvem al cotxe, ens vàrem a donar que ens faltava alguna cosa de material, anàvem massa lleugers. Vàrem donar mitja volta per tornar (gairebé corrent que es feia de nit) a veure si ens havia caigut al peu de via o al llarg del camí, però no hi va haver sort. Mirant les fotos del ràpel vàrem poder comprovar que no havia baixat amb nosaltres i que, per tant, si no era a baix havia de ser a dalt... i avui l'hem anat a buscar.
Per no repetir la mateixa via acabem el segon llarg de la Petit nil entrant per la repisa. No té res a veure amb el primer llarg, aquí és tot escalada artificial cosida de parabolts. L'Arnau encara es queixa de l'ombro d'un mal gest de la negra nit d'ahir i em fa pujar a mi. Vaig fent sense massa complicacions estrep per aquí, fifi per allà i amb un tres i no res ja trec el cap al cim de l'agulla i... Sí! Allà dalt, brillant al Sol, al mateix lloc on havia passat tota la nit hi restava el tresor que veníem a buscar.
A la reunió li anclo la corda a l'Arnau que pujarà jumerejant i me'n vaig a prendre el Sol, literalment. Al baixar, ens creuem amb una cordada que puja cap a la normal, per sort, més tard que nosaltres. Una vegada més la nostra flor al cul ens ha somrigut generosament.
Un altre pas
per Aleix