El príncep de les maduixes

Es pot anar al bar. Si es pot anar al bar es deu poder escalar, no? Sense sortir de la zona sanitària, respectant horaris de vells i nens, a no ser que passegis el gos que llavors pots fer el que et peti. Amb mascareta, distància de seguretat, magnesi líquid i tota la parafernalia.

Ens ho prenem amb ganes; un parell de tardes fanàtiques setmanals i caps de setmana clandestins. Costa recuperar el temps perdut però setmana a setmana la cosa millora i de cop ja ens deixen anar una mica més enllà, amb el murphy, el primer cap de setmana de calor i als Pirineus plou.

Improvisem un Montseny. A prop i molt lluny com sempre i amb tan poca roca que mai ens hi empadronarem, sembla una bona opció per fugir de la calor, la mascareta i tot plegat.

Fàcil de cap a peus, resseguim la cresta entre rialles i somriures. A poc a poc però ja hi tornem a ser, esperem que no ens tornin a trencar el vol! 

Després d'anys i panys fent tard a l'hora d'apuntar-nos-hi, de recordar que existia quan ho veiem a la televisió l'endemà i de sentir-ne a parlar, aquest any, per fi, ens ha tocat fer la multitudinària Matagalls-Montserrat.

Vam sortir cinc valents de Coll Formic, amb més improvisació d'última hora que entrenament previ, i vam arribar un colló d'hores més tard al monestir. Se'n va quedar un a mig camí i la resta, al arribar, fèiem realment molta pena però a hores d'ara, sense mals ni agulletes, ja es parla de fer-ho amb menys temps l'any que ve.