Piru-Caba, IV+ (70m)
Paret de la Figuereta, Collegats.
Desperto a Espot. El mal de cap de bolets i barbacoes fa que em costi una infinitat de moure'm. No sento ni una mosca o sigui que no dec ser l'únic amb ressaca. M'entrebanco amb la roba preparada del dia abans, omplo la cantimplora, robem unes galetes, engeguem els pellets i fotem el camp. La resta del personal queda dormint, que és el que ens falta a nosaltres.
Necessito un cafè, parem al bar (sí, sí, encara eren oberts!). Retallem expectatives (plan A) amb l'excusa de ser a dinar a casa que no deixa de ser una coartada de la ressaca. Aparquem, ens equipem i la contundència dels locals ens fa canviar d'objectiu (plan B), ens en anem a la xemeneia (plan C).
M'hi poso i sí, ben equipada, però la roca és tan relliscosa que abans d'acabar el llarg se m'acaba la paciència. L'angunia em fa fora, marxem a prendre el sol (plan D).
Creuem la carretera i ara sí, dues tirades infinitament plaents, amb bona roca, al sol i ben equipades. Love climbing a lo Riglos. Últim llarg de tràmit i puntuals a dinar a casa. Bolets i barbacoes.
Bolets i barbacoes
per Aleix
El último buril, V+ (270 m)
Paret del Pessó, Collegats.
Fa massa dies que no fem bivac i ens n'anem a Collegats a dormir al costat d'unes granotes que no existeixen, només són una llegenda. Jo no hi he anat mai a Collegats. Fa anys que ho vam provar amb l'Aleix. Volíem fer la Tànger però justament quan vam arribar a peu de via va començar a ploure.
De bon matí sense gaire pressa i olorant ja la mandra només sortir del sac, canviem de plans i anem a fer una via anomenada El último buril. La via en qüestió és a la paret del Pessó i s'hi accedeix gairebé pel mateix camí que recordo de fa uns anys. El que falta al gairebé és un camí de senglars que flanqueja a l'esquerra pel peu de la paret. De fet hi havia un camí per persones, però ja se sap que a vegades a la muntanya ens identifiquem més amb els senglars nosaltres...
La força torna a acompanyar l'Aleix, i malgrat que sóc jo la mà innocent, li torna a tocar primer. El pròxim dia en lloc de mà innocent dictaré jo la sort directament, perquè això ja comença fer olor de socarrim. Bé, el xicot es
fa un dels millors llargs de la via. Un cinquè amb roca franca, bona i
en algun punt fins i tot desplomada. Em sorprèn la roca i alhora
m'agrada, un gaudi de grans còdols grisos.
Anem fent fins a una
feixa, un llarg de transició que em toca fer de primer de cordada.
Resulta el millor llarg de tots. Comença amb un pas d'adherència per
seguir ràpidament per un bosc, ja a peu, i de sobte em trobo el millor
tram escalable de tota la via. Tinc davant un mur de quatre metres on
podré gaudir d'un veritable contacte amb la natura. Terra desplomada de
màxima adherència amb uns magnífics cantells de fusta. S'acaba massa
aviat, però l'escalada per aquest terreny tan verge i salvatge bé s'ho
val.
Seguim la via sense pena ni glòria fins que ens plantem a la penúltima
reunió. Davant ens queda el que sembla un magnífic diedre que li ha
tocat al Miquel. L'encara amb desig però un cop al mig es fa un embolic.
Malgrat tot en surt victoriós i arriba a l'última reunió. No pot
queixar-se, la morfologia de la roca que es presenta en aquesta reunió
és òptima pel descans de l'escalador, a part de les vistes fantàstiques
del congost.
I per acabar-ho de fer tot molt més fantàstic encara, fem una ferrada de
baixada. Les llegendes deien que feia de mal baixar, que era perillosa i
que fins i tot hi havia monstres que escopien foc al llarg del
recorregut, però com les granotes, no era més que una llegenda. Quatre
cadenes i dues cordes fixes i ens plantem ràpidament al cotxe.
Ressenya:
Les Granotes
per Clemàstecs
Performance, V+ (220m)
Moles del Pessó, Collegats.
Estem d’aniversari. Amb aquesta El Príncep de les Maduixes haurà fet un centenar de vies. Es diu ràpid 100 vies! Una trajectòria amb alts i baixos repleta d’instants que guardarem per sempre més, de batalletes, aventures i emocions que no s’acabarà aquí. Un punt i seguit del que personalment estic molt orgullós i em fa molta il·lusió haver-lo superat.
Volíem celebrar-ho d’alguna manera una mica més especial però la ressaca de la via anterior encara ressona en forma d’agulletes pels nostres cossos, així que decidim limitar-nos a fer una petita festa, evidentment escalant. Ni ens veiem amb cor de fer força i ni ens ve de gust patir així que, per degustar el conglomerat de la zona, tirem cap a una clàssica fàcil i sobre-equipada, es miri per on es miri.
Sense pressa i a ple Sol fem el bonic camí d’aproximació endinsant-nos a les entranyes de la Cova de la Serpent i gaudint de la panoràmica que ens regala el barranc de Sant Pere, una raconada de món preciosa i per nosaltres desconeguda fins ara.
L’escalada, pim-pam, no ens dóna cap mal de cap. A mi em costa arrencar així que el Miquel fa els primers llargs i jo faig els últims, la patxorra que portem ens ho permet. Riem i cantem a duo amb els crits dels barranquistes del fons de la vall que ens fan una enveja terrible només de pensar que ells s’estan banyant mentre a nosaltres se’ns torra el clatell, així que el nostre objectiu es transforma; ara volem acabar ràpid per anar a fer un bany al llac.
Sortim al cim i la calor és infernal. Recollim cap al cotxe innocents pensant que ja hem acabat la feina però tan bon punt veiem les cadenes ens agafa un atac de mandra. Cadena rera cadena, aguantant el pes amb els braços i destrossant-nos les mans contra el ferro anem baixant. Quina cosa més feixuga, per favor! Entre cables, cadenes i cordes fixes devem haver fet més de cent metres de desnivell quan podem veure com la paret del dia anterior ens dóna de nou la benvinguda a la riba de la Noguera.
S’ha acabat el periple per Collegats però de ben segur que hi tornarem. Sortim del congost acompanyant al riu fins allà on les muralles de roca s’esvaeixen i l’aigua perd força per quedar estancada plàcidament a l’embassament de Sant Antoni, on trobem la merescuda refrescada i un bon moment de repòs abans de tornar cap a casa.
Ressenya:
La que fa 100!
per Aleix
Exceso, 6c (160m)
Paret del Diable, Collegats.
És de nit, la lluna ho banya tot de llum blanca i les granotes s’estan fotent un festival de raucar a la bassa del costat. De fons, el remor de l’aigua dels dos rius que ens rodegen no ha minvat gens ni mica però la sensació dins meu és de silenci, tot i així no puc dormir. No recordo en quin mal moment li vaig enviar la ressenya d’aquesta via al Miquel però des d’aquí al llit ja noto com m’apreta, m’anirà gran. Ell s’ha arraulit dins el sac i sembla immers en un son impertorbable. Procuro no pensar en l’endemà i tal com s’amaga la lluna rera la Geganta ens adormim els dos fins que surti el Sol.
L’esmorzar baixa ràpid però se m’entrebanca tan bon punt veig la paret. El congost s’obre i com si del seu guardià es tractés apareix aquesta columna de roca taronja que cau vertical fins al mateix riu. Empasso saliva i intento no mirar amunt.
Mirar avall tampoc és fàcil. El cable d’acer que creua el riu no és la il·lusió de la meva vida però l’empenta del Miquel eclipsa els meus dubtes. Llisquem levitant sobre el riu, que baixa ferotge a més no poder, i quedem atrapats entre l’aigua i la roca. Com si volguéssim escapar d’aquest parany busquem el peu de via per fugir cap amunt.
La gronxada i l’esforç que m’ha suposat creuar el riu passen factura. M’he marejat i tinc ganes de vomitar els croissants de xocolata de l’esmorzar però per sort la pedra de la fortuna li toca al Miquel i tinc una estona per asserenar-me mentre l’asseguro, perfecte.
A la primera reunió deixo estar la tonteria i tot em poso seriós. Ara sí que la verticalitat de la paret ens empresona. Miro amunt i veig la tímida fissura que he de resseguir però també veig que algú ha abandonat a la segona xapa... serà dur això!
Tot és posar-m’hi i se m’esvaeixen els dubtes, és una passada. Les mans recorren la fissura i els peus tenen feina per anar-se obrint cap a la dreta. Pas a pas guanyo alçada però també m’endinso més al bell mig de la paret. Tinc roca al davant, al darrera i sota els peus, on acaba el buit, l’aigua salvatge segueix el seu curs.
A la reunió, exhaust, és el moment de gaudir de ser on sóc. El Miquel puja somrient i reserva forces pel que li espera després però gaudeix fins i tot més que jo. Un glop d’aigua, canviem gri-gri per cintes, encaixada de mans i cap amunt.
Ara la paret ja no és vertical, ara desploma. Però això per ell no és problema i de canto a canto desapareix de la meva vista, cridant de felicitat. El sento cantar, xiular i dir alguna tonteria. És feliç, ho sé sense ni tan sols haver-li de veure la cara. Després entendré que, a més d’haver gaudit d’un llarg fantàstic, ja veu que cap amunt tot serà més senzill.
Jo passo més penes que glòries per recuperar la tirada. Estic molt cansat i és per culpa de la punyetera tirolina però poc a poc arribo a la reunió. El quart llarg es veu una meravella, fàcil i igual de ben protegit que fins ara, i dins del meu cap dos trens s’estavellen. Lo llaminera que és veu la roca xoca contra la prudència pel dolor del meu braç esquerra i veient com ho he passat de malament al llarg anterior cedeixo resignat el meu rol per poder descansar una mica més mentre asseguro.
Tirada de bona presa i passos espectaculars, amb el buit entre les cames, d’aquelles de xalar de valent mirant avall. Ens atrapa el Sol i correm cap al cim, no sense suar la cansalada a la canal-xemeneia de sortida o a l’últim pas, aïllat, que sembla donar-nos la benvinguda al cim... o acomiadar-nos d’aquell precipici.
La tirolina de tornada fa una mica de baixada i ens facilita la feina de creuar el riu i tornar a la vida després d’aquest viatge d’excessos entre diables i inferns. Arribo, salto a terra, llenço els trastos i no puc més que abraçar al Miquel amb les poques forces que em queden, gràcies. Gràcies per entabanar-me a afrontar vies d’aquest calibre i per l’energia que desprens, que sense ella no m’enredaries tan fàcilment.
Desfilem xino-xano cap al cotxe i ara sí que la tensió desapareix. Tornen la set, la gana, els somriures i una satisfacció que ho inunda tot. Torna el soroll de l’aigua, que tot i haver-nos acompanyat tot el dia feia hores que no el sentia. Torna la calma, torna la lluna i les granotes tornen a cantar innocents sense saber que els seus companys de llit aquesta nit també roncaran.
Ressenya:
El dimoni del riu
per Aleix