La bolera

per Aleix 23 de nov. 2017

Irene y la Paz, 6c (200m)

Mallo Frechín, Riglos.

L'altre dia ens vam tornar a perdre. Ens va enganxar un monzó de matinada, el típic que t'envia rodolant ves a saber on, entre les celles i haca. Vam poder passar la nit arraulits i acalorats sota el sostre de Hansel i Gretel, però també sota l'atenta mirada d'un llop desorientat i amb roncs coneguts tan a cau d'orella com a l'altre costat de la paret.

De bon matí la tempesta havia passat i unes siluetes desconegudes es mostraven altives retallant el cel, sobreposant vermell al blau. El sol, el cel, el vent, la temperatura... Tot plegat no deixava més opció que la d'escollir un d'aquells gegants de pedra i buscar-li les pessigolles, com farien la resta de formigues que rondaven per allà.

Varis foren els prudents que sàviament ens empenyien a rebaixar expectatives, però som tossuts i, com ja se sap, quan un va pel món amb el Miquel sempre acaba penjant xoriços més amunt del que pretenia. No vam fer pas cap excepció, tot i que ens vam acostar a la muralla de rocs amb un parell d'opcions sota el braç.

Vam passar de llarg l'església sense contemplar més deesses que la gran roca roja i a peu de paret ens vam despullar, que la llarga aproximació ens va deixar exhausts. Varies cordades farcien la nostra opció més conservadora, només una a la del costat, però tothom ja del primer llarg en amunt. Mirava enlaire i em semblava prou assequible tot plegat de manera que em vaig deixar endur per la seducció d'una jornada de happy loveclimbing. El Miquel, en silenci, acceptava de bon grat, però veia que se li n'hi anaven els ulls, així que vaig anar a treure el cap al peu de via veí. No sé ben bé que collons hi vaig veure més enllà d'un pany roca trencadissa, fang terrós i un desplom rere l'altre, però minuts més tard començava a enfilar amunt.

El primer llarg enganyava. Res de fer el clàssic per roca dubtosa amb el colze clavat al fang, allà si es volia sortir per dalt s'havia d'apretar, el primer metre del segon llarg ens ho va deixar ben clar. Clar com que la Visera desploma molt. Clar com que teníem els voltors a tocar, la birra fent fotos a terra i un ramat de bous voladors i cridaners gaudint d'aquell últim i famós llarg que, potser, algun dia tastarem. Nosaltres fèiem la nostra, xino xano, panxa rere panxa, però molt més ràpid del que podíem imaginar.

Els crits de tothom que penjava per allà eren unànimes: "collons quins bolos!". Nosaltres cantàvem la mateixa cançó i en un delit de posar punts vermells sobre aquella codolada desplomada el Miquel li va fotre el begalot definitiu i es va embutxacar el quart llarg. Quedava poca pila i d'allà en amunt poc més de profit vam fer, has de calçar uns bons bistecs per aguantar tanta panxa! Això sí, la tècnica i el saber navegar suaument per les rampes montserratines els podríem haver deixat a casa.

Al final, un flirteig amb les nostres pròpies ombres projectades a la Visera ens feia gaudir de posar la cirereta final. Ja havíem escalat a Riglos, i déu ni do. Malgrat tot, hi haurem de tornar sense birres, oi?

Ressenya: